Orígen de l'orde carmelita

El seu origen es trobaria, probablement, en un grup de croats, penitents i pelegrins que van donar vida a la futur Orde del Carme en l'última dècada del segle Xll en els vessants de la Muntanya del Carmel, a Palestina.

En les primeres Constitucions que coneixem - 1281 - ja s'afirma que aquests primers habitants del Carmel es van proposar viure en comunitat i van tractar d'emular a Sant Elíes, qui van considerar com a pare espiritual. Aquestes Normes de vida es van convertir en Regla en ser aprovades canònicament pel Papa Honori III, el 30 de gener de 1226.

Per conèixer els orígens del Carmel, resulta valuós el testimoniatge de Jaume de Vitry (+ 1240), que va ser bisbe d'Acre (1210 - 1228), i que va escriure en la seva Historia Orientalis sobre aquest grup emergent de carmelites. Afirma que no pocs d'aquells devots pelegrins, en lloc de tornar a la seva pàtria, preferiren quedar-se a Palestina per consagrar-se al Senyor, abraçant allí la vida monàstica a la Muntanya del Carmel, a les rodalies de la font d'Elíes. Allí, seguint l'exemple del sant i solitari profeta Elíes, "vivien en petites cel·les i, com abelles del Senyor, es dedicaven a elaborar en els seus ruscs una mel espiritual d'exquisida dolçor".